Aquest web utilitza galetes (cookies) per a oferir una millor experiència de navegació. Si continua navegant pel web, considerem que accepta la seva utilització. [ Acceptar ]
La ciutat
Ajuntament
Serveis
Oficina virtual

Pregó institucional de la Festa de Major de Manresa 2017 a càrrec del periodista Antoni Bassas

26/08/2017

Text íntegre del pregó de la Festa Major de Manresa d'enguany del prestigiós periodista català Antoni Bassas.

 

Benvolgut Sr. Alcalde, Valentí Junyent, regidors, autoritats, senyores i senyors.

 

Moltes gràcies per haver-me convidat a pronunciar el pregó de la Festa Major, invitació que l’alcalde va adreçar-me fa uns mesos, també en nom de la demarcació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes i de la Comissió Organitzadora de l’Any Josep Maria Planes.

 

A la invitació em dèieu que “seria una manera magnífica de fer la cloenda dels actes per recordar el 80è. aniversari de l’assassinat de Planes, periodista manresà”.

 

Doncs si per a vosaltres és una “manera magnífica”, per a mi és un honor que sigui la memòria d’un periodista la que m’hagi convertit en pregoner de la Festa Major de Manresa.

 

D’en Josep Maria Planes no cal que en fem ara la biografia. Per parlar dels seus mèrits n’hi haurà prou de remarcar que vosaltres mateixos l’heu nomenat aquest any “Manresà Il·lustre”. No obstant això, sí que m’agradaria retratar-lo a ma alçada, amb dues cites. L’una de l’historiador manresà Joaquim Aloy:

 

“Planes fou un mestre del periodisme d’investigació, del periodisme esportiu, de les cròniques de societat i un reputat analista de la política, la cultura i la societat del moment que li va tocar viure. Simbolitza la modernitat i la renovació periodística de l’edat d’or del periodisme català".

 

I l’altra cita, de qui va ser escriptor, traductor i diplomàtic, Eugeni Xammar, que a les seves memòries (Seixanta anys d’anar pel món, Quaderns Crema, 2007), diu: “Josep Maria Planes, jove i eminent figura de les lletres i el periodisme català, hauria fet forat a la vida pública de Catalunya si al començar la guerra civil espanyola una “patrulla de control” no l’hagués salvatgement assassinat”.

 

Com sabeu, Planes treballava al diari La Publicitat, on va publicar un seguit de reportatges sobre l’assassinat dels germans Badia, esdevingut l’abril del 36. Planas va explicar que Miquel Badia, que era el cap de les Joventuts d’Estat Català i que com a cap d’ordre públic de la Generalitat havia lluitat contra el pistolerisme, i el seu germà Josep, que havia participat en la creació dels escamots d’Estat Català, havien estat assassinats al mig del carrer per elements del sindicat de Transports de la FAI.

 

Som als mesos immediatament anteriors a l’esclat de la Guerra Civil i dos periodistes, Josep Maria Planes des de La Publicitat i Avel·lí Artís Gener (Tísner) des de La Rambla, hi posen molta valentia. De fet, al llibre L’Univers Tísner de Jordi Finestres i David Escamilla, (Angle Editorial, 2001) en Tísner diu: “Alguna vegada, en Josep Maria Planes s’havia queixat de ser una veu predicant en el desert, que ningú no l’escoltava. Hi ha una editorial a La Publicitat on em regracia per la meva solidaritat i diu que en tot aquell marasme hi ha una veu unida, que és la meva. Ell feia les seves investigacions, i jo les meves” [·] “En Justo Bueno, un dels cenetistes que va participar en l’assassinat dels Badia, em va venir a veure, a explicar-me com havia anat tot, i dient-me que si en publicava res era home mort. I aquest avís també anava per al Planes. Van matar en Planes i a mi la Generalitat em va enviar a París, amb tot de cotxes disfressats amb pintades de “FAI” i “CNT”.

 

Van matar en Planes, en efecte. Algú va denunciar que havien vist un home que sortia a un balcó d’una casa, a Barcelona. Van deduir que era algú que estava amagat (com tanta gent per aquells dies) el van anar a buscar, el van identificar, se’l van endur a la carretera de l’Arrabassada i 24 d’agost de 1936 (abans d’ahir va fer 81 anys) el van matar a trets. Dies més tard, un Tísner mort de por és portat discretament pels seus amics fins a l’Hospital Clínic perquè en reconegui el cadàver.

 

No cal dir que l’assassinat de Planes va tenir un gran impacte. Si un home com aquell, catalanista, republicà, al corrent de les avantguardes europees, director del setmanari satíric de El Be Negre estava en perill, molta gent estava en perill.

 

Aquesta història dramàtica ens porta a dues conclusions bàsiques. La primera, que el preu que pot arribar a pagar un periodista disposat a revelar allò que el poder, del tipus que sigui, no vol que se sàpiga, és la pròpia vida. El periodista ha de tenir mirada pròpia i sovint la seva feina és la dirigir el focus de la seva mirada sobre zones mantingudes en la foscor pel poder.

 

En aquest sentit, un dels records més punyents que me’n vaig endur dels meus anys al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio són les dues entrevistes que vaig mantenir amb la periodista russa Anna Politkovskaya. Quan el govern rus va deixar que el seu exèrcit cometés saquejos, violacions, assassinats i tota mena de crims de guerra a Txetxènia amb l’excusa d’estar-hi lluitant contra el terrorisme, tots els periodistes van marxar, amenaçats, espantats o simplement expulsats, sense que els directors dels seus mitjans a Moscou s’atrevissin a protestar. Putin va aconseguir una apagada informativa a Txetxènia, i els mitjans oficials es van lliurar a una bogeria nacionalista que ho justificava tot. Tothom se’n va anar excepte una dona, Politkovskaya, que va continuar informant per a la revista Novaia Gazetta. Va anar més de 40 vegades aGrozni, malgrat totes les ocasions que va ser intimidada, inclosa la simulació d’una execució.

 

A aquesta periodista la sostenia una obsessió: si ella se n’anava, el món no sabria què hi estava passant i el que estava passant és que la violència dels militars russos alimentava la violència de grups armats txetxens, i en mig quedava la indefensa població civil. Politkovskaya va dirigir la seva mirada sobre les víctimes. El final ja us el podeu imaginar: l’octubre de 2006, Anna Politkovskaya va ser assassinada al portal de casa seva, a Moscou. Dos dels seus llibres es van titular Una guerra bruta i La deshonra russa. Planes creia, i tenia raó, que el pistolerisme era la deshonra catalana. També ho va pagar amb la vida.

 

I segona conclusió: quant de talent vàrem perdre a Catalunya a causa de la Guerra Civil i del règim feixista-militar que va instal·lar-se a Espanya durant 40 anys. On serien ara Catalunya i la llengua i la cultura catalanes si del 36 al 75 el país hagués pogut viure en unes condicions de normalitat. Com hauria pogut florir i lluir tot aquell talent! Certament, Planas va ser víctima del foc suposadament amic, del foc revolucionari dels que lluitaven al bàndol de la República. El capitol de totes les persones que no van cabre a cap de les dues Espanyes és especialment trist dins l’horror depriment de la Guerra Civil.

 

Tinc la convicció que hem de recordar aquestes coses en públic, de tant en tant, en honor a la veritat i sobre tot, perquè les escoltin els més joves, perquè entenguin millor d’on venen i, sobre tot, per si poden estalviar-se de repetir els nostres errors. Però crec, també, que tot això vostès ja ho saben, i que els comportament més foscos de l’ésser humà o la crueltat de la guerra són materials que s’escauen poc per confegir un alegre pregó d’obertura d’una Festa Major.

 

Per tot plegat, m’agradaria projectar sobre Josep Maria Planes una altra mirada. Perquè sabem què va fer i qui era, en Planes. Però com era? Que hi ha entre “Manresa, 1907 i Barcelona, 1936”? Què hi ha entre mig d’una data de naixement i una data de defunció? De què està feta la nostra vida? Als obituaris hi acostumen a constar els nostres assoliments acadèmics, els èxits professionals, les quatre dades cardinals que estructuren una biografia però, això és tot? I els amics, les lectures i les músiques, i els viatges, i les passions i les debilitats, les grandeses i les dificultats viscudes en privat...On queda tot això? Els confesso que sempre m’ha fet pensar aquest modest guió que separa la data de naixement de la de defunció ja sigui a a l’entrada d’una Enciclopèdia, la solapa d’un llibre, llibre o la làpida d’un cementiri: quin guió més sofert, tan petit ell i, en canvi, tan capaç de capturar tots els segons d’una vida. Quin antecedent, aquest guió, dels llapis de memòria, quina abreviatura més útil i còmode per resumir el bategar d’un cor durant milers de dies.

 

Com som? Com diran que vàrem ser? Sovint, les anècdotes completen el retrat d’una persona..

 

Llegim els contemporanis de Planes. Explica Eugeni Xammar:

 

“La veritable redacció de “La Publicitat” era un casalot del carrer de Barberà, on el diari tenia instal·lada la impremta, adjunta a una sala de redacció sòrdida amb una taula gran i deu o dotze cadires més o menys primparades. L’ornament principal d’aquesta sala era un quadret esquifit amb un marc elemental de fusta que guardava, sota un vidre cagat per les mosques, una gasetilla d’un numero del diari pertanyent encara al segle XIX, què deia:

 

“En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich, la Guardia Civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats, que practicaba actosdeshonestos con una burra que no era de su propiedad.

 

De haber estado presente el propietario de la burra, mal lo hubiera pasado el lascivo Camats”.

 

“D’ençà que vaig descobrir la seva existència fins avui- Diu Xammar- jo he estat sempre un propagandista infatigable del “lascivo Camats”, i durant els anys de la República, amb el plorat i enyorat Josep Maria Planas, vam concebre el projecte de bastir un monument en un indret escaient del quilòmetre 14 de la carretera de Vic a Manresa, un modest monument a la inmortal memoria del lascivo Camats”, obra per la qual comptàvem amb el concurs desinteressat de l’escultor Dunyac”.

 

Em guanya que el periodista gasetiller situés al mateix nivell de gravetat els actes deshonestos de Camats amb la burra amb el fet que no era seva, de manera que no se sap si quan lamenta que el propietari no estigués present era per impedir l’abús indecorós de l’animal, o per què en Camats s’estava beneficiant d’un bé aliè, o totes dues coses.

 

Per cert, l’esmentat escultor Dunyac era Josep Dunyac i Sala, (Barcelona 1886-1957) escultor que, entre d’altres té una peça de nom Noia a la plaça Catalunya de Barcelona. Ara, cada cop que la vegi, en comptes d’imaginar-me un escultor deixeble de Rodin i de Maillol, que es grata la barba amb aire greu al seu estudi mentre crea una estàtua per a la posteritat al centre de Barcelona, m’imaginaré un artista que es divertia imaginant un monument que recordés Camats en la seva hora menys afortunada.


Com hem dit abans, Planes va ser director del setmanari satíric “El Be Negre” (la qual cosa ja ens dona alguna pista més de la seva personalitat). El setmanari es muntava en una habitació del segon pis de l’Ateneu Barcelonès. Explica el també periodista Carles Sentís a les seves Memòries d’un espectador (La Campana, 2006) que “a l’Ateneu Barcelonès, la tertúlia més important era la de la Penya Gran, on hi havia Josep Maria de Segarra, Pere Rahola, Joaquim Ventalló, Joaquim Folch i Torres, Enric Jardí, Avel·lí Artís (Sempronio) i Josep Maria Planas”. I afegeix en Sentís: “En Sagarra era un home elegant i bon vivant, més distingit que els altres. Sovint, abans de posar-se a escriure, feia unes quantes passes pel pati-jardí de l’Ateneu. Li cruixien les sabates, segurament perquè eren molt bones i fetes a mà. En Josep Maria Planas l’imitava una mica, i algunes vegades bastia els seus articles amb el que li sentia dir a en Sagarra, emprant fins i tot el mateix to sorneguer".

 

Aquella gent era moderna. Al diari La Publicitat hi van posar una emissora de ràdio, novetat tecnològica dels anys vint i trenta, per emetre-hi cada vespre el diari parlat, un resum de les notícies que l’endemà publicaria La Publicitat. I es veu que van habilitar una habitació com a locutori. A sobre de la porta hi van posar un llum vermell que s’encenia quan començava l’emissió, sovint a càrrec d’en Tísner. A la porta hi penjava un cartellet que deia: “En Tísner està radiant”. I en Planes hi va posar: “De satisfacció”.

 

Els problemes de Planes amb la censura van començar abans del 36. Dos anys abans, al 34, va haver de deixar la direcció d’El Be Negre, a causa dels fets del 6 d’octubre, que van comportar la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu govern. Planes era a Berlín, a casa de Xammar, quan al gener del 36, va saber-se que s’havien dissolt les Corts i que hi tornaria a haver-hi eleccions, que amb tota seguretat donarien el triomf un altre cop a les esquerres, amb la qual cosa els problemes de Planes amb la censura s’haurien acabat. Planes se’n va anar a Barcelona, però abans va compondre amb Xammar la lletra d’un cuplet, amb la música de “El Relicario” (el de "pisa morena, pisa con garbo") per glossar la dissolució de les Corts:

 

“Fue una tarde de enero, que don Niceto las disolvió/ tarde lo hiciera/ que aquellas cortes/ eran lubidrio de la nación/ el Estatuto lo conculcaron/ el estraperlo fue su baldón/ rehabilitaron al Emiliano/ y lo nombraron Embajador/ Al disolverlas Manuel Portela/ el muy taimado, decía así/ pita Romero,/ pita con garbo/ que un centro derecha/ que un centro izquierda te voy a hacer/ con los recortes del caciquismo/ con cuatro amigos, tres radicales y un calabrés.

 

Aquest també va ser Planes. Els acudits, les bromes, el temps que hem rigut al voltant de l’absurd, l’inesperat, de les ficades de pota nostres i alienes, esmolant l’enginy pel simple gaudi de viure, tot això, també som nosaltres.

 

El periodisme és terreny abonat per que neixin cada dia mil “lascivos Camats”. Sobre tot amb els directes de ràdio i televisió. Com el d’aquella presentadora que va dir: “Tenemos un mail de Soraya Jiménez que dice: me gustaría que mantuvieses mi anonimato”.

 

O aquella altra periodista que informava del primer tarragoní de l’any i que va dir, textualment: “Pel que fa a Tarragona, la primera nena que ha nascut, ha nascut a l’Hospital Sant Joan de Reus i és un nen de set anys que es diu Francesc Xavier”

 

O aquella altre que informava d’una manifestació contra l’obertura d’uns prostíbuls a la carretera i que va dir que els veïns protestaven contra la plurifel·lació de prostíbuls.

 

Totes aquestes ensopegades són rebudes amb gran eufòria a les redaccions, i a diferència de les de l’època de Planes, que van haver de passar el filtre de la memòria oral o que dècades després alguna rata d’hemeroteca descobrís la perla, avui en dia gaudeixen de la immortalitat digital. Primer va ser l’Apm? i ara són les xarxes.

 

D’anècdotes n’hi haurà mentre hi hagi vida. Però, em sembla que aquests havent-t’hi van de baixa, com la paraula mateixa, perquè el ritme de treball d’una redacció d’avui en dia, que està oberta 24/7, no té res a veure amb la d’aquells diaris que s’escrivien al vespre, s’imprimien de matinada i es venien al matí, i així fins l’endemà. L’acceleració dels temps històrics i tecnològics està acabant amb la pausa per assaborir el detall, que ara més aviat corre per whatsapp i és celebrat amb una emoticona de sevillana. La voracitat digital és tan gran que fins i tot ha canviat la naturalesa de l’anècdota, abans espontània, ara sovint empaquetada i moltes vegades especialment amanida perquè es faci viral i algú tregui un grapat d’euros si aconsegueix milers de clics.

 

Jo encara vaig viure l’edat d’or d’aquestes històries de periodistes rient al voltant d’espifiades llegendàries com aquell butlletí de notícies de la ràdio: “Las notícias: son la seis y mierda”) i bromes pesades, el súmmum de la qual seria aquell pobre periodista d’uns Jocs Olímpics que estava tan en guàrdia que n’hi fessin cap que no va es va creure el realitzador quan li va dir per l’orellera: “Estás dentro!”. Ell, en efecte, ja estava davant milions d’espectadors però no s’ho va creure i somrient a càmera va pronunciar dues paraules que el van dur a la posteritat: “Cuánto cabrón!”.

 

També els podria explicar el dia que vaig estrenar un Opel Corsa. Tenia 22 anys, i tot content vaig anar al Camp Nou, a fer un partit del Barça amb en Puyal. Al tornar cap a casa amb el cotxe vaig adonar-me que no m’hi veia, que aquells fars nous feien molt poca llum. No va ser fins que vaig aparcar que em vaig adonar que m’havien enganxat dos cartrons a sobre els fars. Era una especialitat dels tècnics dels serveis d’exteriors de Ràdio Barcelona.

 

Som el que hem rigut, també. Fixeu-vos que quan hem dir adéu a una persona estimada, sobre tot quan l’adéu és dolorosament prematur, pocs records ens consolen més que rememorar-lo rient i compartint alegries.

 

Aquest any 2017, Catalunya ha perdut un altre gran periodista, en Carles Capdevila. Vàrem treballar junts durant 17 anys, a Catalunya Ràdio, a TV3, i l’Ara. Vàrem engegar un quants projectes, vàrem treballar moltes hores, vàrem patir pressionats per les urgències dels terminis i les exigències de la màxima audiència, però també puc dir, amb alegria, que vàrem riure molt, que quan miro enrere i el recordo, i encara no me’n sé avenir que no hi sigui, revisc les estones en que vàrem assaborir la vida i aquest record em reconforta.

 

Un dia que ens van entrevistar per parlar de l’Apm? que fèiem a la ràdio va dir que “l’Antoni s’equivoca molt bé”. Volia dir que sovint jo li subministrava, involuntàriament, esclar, els talls de veu amb espifiades que ell cuina i presentava després en antena. Hi havia lapsus linguae blancs com ara que en dos dies abans d’unes eleccions, en comptes de dir “s’acaba la campanya” vaig dir “s’acampa la cabanya”. D’altres lapsus no van ser tan blancs. Un matí, al començar el programa, en comptes de dir que “els cafès comencen a fumejar i els tertulians comencen a fullejar els diaris”, vaig dir simplement, que “els tertulians comencen a follar”. I del més sublim al més ridícul. El dia que va venir Anna Politkovskaia a parlar de Txetxènia, vaig construir un clima: teníem allà una periodista heroica per parlar d’una drama. I per començar, amb to transcendent li vaig dir: “Senyora Politkovskaia: què patxa a Txetxènia”. Com vàrem riure. Si, el Bassas, s’equivocava molt bé.

 

Un conjunt d’anècdotes no confegeixen una biografia, però completen una personalitat, igual que les estones passades en bona companyia no permeten exercir cap professió ni serveixen per pagara les factures, però són la sal d’un vida completa. Riure no vol dir, necessàriament, no estar fent res. I en feines creatives, com les de l’entreteniment televisiu, com ho deuria ser El be negre, és fonamental lliurar-se al frontó dialèctic del vejam qui la diu més grossa, perquè d’allà en sortirà una bona idea. La disposició al bon humor, aquell que fins i tot permet riure’s d’un mateix, fa més rica la vida. Esmolar irònicament el pensament, amb respecte i confiança, et porta molt lluny. Deia en Carles Capdevila en un dels seus últims articles que “el plat a taula i un bon vi negre disparen el bon humor i l’empatia, les ganes que ens vagi bé a tots, amb més ironia que sarcasme, riem junts en lloc d’en-fotre’ns els uns dels altres, perquè mirar-nos als ulls evita malentesos”.

 

El guió que separa les dates de naixement i defunció d’en Josep Maria Planes i d’en Carles Capdevila està ple de totes les hores que van riure amb els seus amics i companys, i sobre tot, totes les hores que amb el seu enginy varen saber fer riure als altres. D’aquestes hores de felicitat neta, d’aquest humor intel·ligent, també està feta la biografia d’un periodista.

 

Avui, en aquest dissabte en què convido a tothom amb alegria a celebrar la Festa Major de Manresa, en aquest dissabte de manifestació greu a Barcelona, que tanca una setmana dramàtica a Catalunya, sumats al "No tinc por" i a l'alegria del temps nou de llibertat que vindrà al nostre país, crido amb tots vosaltres: Visca Manresa i Visca Catalunya!

 

Moltes gràcies.

 


EL PREGONER: ANTONI BASSAS ONIEVA

 

Molts anys més tard, davant l'escamot d'afusellament de l'Estudi General de Mitjans que donava les audiències de ràdio, el periodista Antoni Bassas (Barcelona, 1961) havia de recordar aquella tarda remota en què la seva mare li va aconsellar que fes oposicions i entrés a la Caixa.

 

Però el noi va començar a col·laborar Ràdio Joventut als 16 anys, i des d'aleshores, no ha parat: 14 anys de transmissions del Barça amb Joaquim Maria Puyal (1981-1995), 14 temporades ininterrompudes com a líder d'audiència dirigint El Matí de Catalunya Ràdio (1995-2008), 4 anys corresponsal de TV3 a Washington (2009-2013), presentador de concursos televisius, guionista i creador de personatges de de ficció, de l'espai Alguna Pregunta Més?, director del talk show històric Aquest any, Cent!.

 

I des del 2013, periodista l'Ara on fusiona el diari amb el contingut audiovisual.

 

Bassas ha trepitjat el Despatx Oval, ha entrevistat Gorbatxov i el Dalai Lama, i ha conferenciat a London School of Economics, a Stanford i Cambridge. Però, sobre tot, ha connectat amb la societat, intentant ser una certesa diària de credibilitat.

 

Ha guanyat el Premi Nacional de Periodisme (2001), i el de Comunicació, (2005), dos premis Ondas (1997 i 2014), dos premis de l'Associació Espanyola d' Informadors de Ràdio i Televisió, un premi Protagonistas, un premi Òmnium Cultural, un i altre Ràdio Associació, entre molts d'altres, però diu que el seu comiat multitudinari a les portes de la ràdio, el juliol de 2008, és la distinció que més l'ha commogut.

 

Destaquem

Notícies

Agenda

Directori

Plànol guia


Mapa web | Informació i Crèdits | Política de privacitat
© Ajuntament de Manresa - Pl. Major 1 - 08241 Manresa - +34 93 878 23 00 - ajt@ajmanresa.cat