Segle XV-XVIII. Època de canvis i continuitats

Durant la segona meitat del segle XIV va esclatar una crisi econòmica considerable, que va estendre's al llarg del segle següent. Aquesta decadència fou comuna a la resta de pobles i ciutats de Catalunya. Cal destacar el descens demogràfic de la població catalana, el qual va ser degut a la mortaldat provocada per les pestes, la fam, la misèria i les constants guerres civils.

Aquesta forta crisi va provocar que a finals del segle XV Manresa tingues aproximadament uns mil quatre-cents habitants, enfront dels nou mil que hauria tingut el segle anterior. En l'àmbit econòmic és paradigmàtic que en tot el segle XV només es va constituir un nou gremi d'artesans.

El segle XVI va suposar un canvi de tendència i dels mil cinc-cents habitats de finals del segle XV es va passar a més de cinc mil en poc menys de cent anys. Tot i la pervivència de les epidèmies, l'arribada massiva de nouvinguts va compensar amb escreix els efectes devastadors de la malaltia i la misèria i va potenciar la recuperació demogràfica i econòmica de la ciutat. Aquests immigrants provenien, sobretot, de la regió d'Occitània.

La tímida millora econòmica durant aquest segle va provocar que a partir de 1552 el príncep Felip concedís a la ciutat el dret a celebrar mercat, cada dimarts i dijous, durant tot l'any. Tot i l'augment de població i la millora econòmica, la ciutat va mantenir-se dins el perímetre de les muralles.

L’estada de Sant Ignasi de Loiola

El 25 de març de 1522 va arribar a Manresa un cavaller basc, anomenat Íñigo López de Recalde, el qual ferit de guerra, va decidir abandonar les armes i canviar de vida. Nascut a Loiola, al País Basc, es va proposar pelegrinar fins a Jerusalem. De camí cap a la ciutat santa, va passar per Montserrat i s'aturà uns mesos a Manresa. Durant els deu mesos que va estar-se a Manresa, el futur sant Ignasi de Loiola va ensenyar catecisme i va menar una vida contemplativa d'oració, meditació i penitència. Anys més tard, el 1540, el papa Pau III va aprovar la creació de l'orde religiós dels jesuïtes o la Companyia de Jesús, fundada per sant Ignasi i estesa per tot el món. La figura de Sant Ignasi ha esdevingut un referent internacional i la petjada de la seva estada a Manresa és encara ben reconeixible i s'ha reivindicat com un tret distintiu de la ciutat. Actualment, a través del programa Manresa 2022 el municipi vetlla per reforçar la Manresa ignasiana de cara al 5^è centenari de l'estada del sant a la ciutat.

Conflictes i bandositats

Durant els segles XVI i XVII el fenomen del bandolerisme va estendre's per tot el territori català. La crisi econòmica, les pestes i les epidèmies, el clima de malestar general i les lluites constants entre membres de la petita noblesa i els camperols va propiciar l'aparició dels bandolers, que assaltaven els traginers o feien incursions en pobles i ciutats. La forta crisi que es vivia en l'època d'aquells també van fer esclatar alguns avalots o revoltes populars. La revolta que exemplifica millor les tensions del moment és l'aixecament de 1688, conegut amb el nom de l'Avalot de les Faves, que va començar quan la gent es va negar a pagar el delme als canonges de la Seu.

Durant el segle XVII la població manresana va créixer molt i de pressa. Només amb vint anys s'assoliren els cinc mil habitants.

A mitjans del segle XVII va tenir lloc la Guerra dels Segadors, seguida el 1650 pels estralls de la pesta bubònica que, procedent de València, va estendre's per tot el Principat i, només a Manresa, va fer més de mil morts.

Després d'uns anys d'estancament, cap a finals del segle XVII la població va tornar a créixer i l'economia ressorgí, gràcies al conreu de la vinya i la blanqueria. Durant els segles XVI i XVII la fesomia de la ciutat, tancada dins el seu clos emmurallat, no va experimentar gaires canvis. A part d'algunes reformes, es van construir alguns edificis públics que han arribat fins als nostres dies com ara l'edifici dels Jutjats a la Baixada de la Seu o la Cova. 

Ciutat cremada. El paper de Manresa en la Guerra de Successió

El dia 5 de juliol de 1713 comença la Junta de Braços a Barcelona on s'opta per la guerra a ultrança. Un dels participants de la Junta de Braços és el síndic de Manresa Dr. Josep Sala i de Miralles, sogre del germà de Rafel Casanova, conseller en cap de Barcelona. Durant el mes de juliol la ciutat de Manresa es posa sota l'obediència del generalíssim borbònic duque de Populi. Una setmana més tard, però, el coronel Josep de Peguera i de Cortit va arribar a Manresa a reclutar homes per lluitar a favor de la resistència catalana. Aquest fet va motivar la voluntat de l'alt comandament borbònic de castigar la ciutat.

Així, el 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic, format per quatre batallons de guàrdies espanyoles i dotze companyies de granaders i comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del generalíssim borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. El foc va afectar 522 edificis, inclosa la Casa de la Vila, l’església del Carme i alguns molins de pólvora. Aproximadament prop de la meitat de la ciutat va quedar afectada per aquest incendi, que va representar una clara voluntat d’exemplificar la repressió estenent el terror per tal d’obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central.

L’incendi de Manresa va motivar que moltes poblacions es passessin a l’obediència de Felip V. La crema de la ciutat es produïa tres setmanes més tard d'iniciar-se el setge de Barcelona i va ser el principal exemple de repressió i de barbàrie contra la societat civil catalana.

El decret de Nova Planta, instaurat per Felip V, va comportar una divisió territorial diferent: les antigues vegueries van ser substituïdes per corregiments. I així fou com Manresa va convertir-se en el cap d'un corregiment que englobava les antigues vegueries i sotsvegueries de Manresa, Berga, Lluçanès i Moià.

Després d'una arrencada de segle tan remoguda, va venir una època de calma relativa i creixement demogràfic. Si a principi de segle la població era d'uns 9000 habitants, cap a les darreries la xifra s'havia incrementat fins a 12000. L'economia del moment se sostenia per dos pilars, el vi i la seda. Els blanquers i cuireters, artesans que des de l'època medieval s'havien dedicat a aquest ofici tan profitós, van reconvertir-se en teixidors de seda. Per provar la importància del sector, val a dir que només a Manresa hi havia més de sis mil persones ocupades en la manufactura sedera.

Arquitectònicament, després de l'incendi de 1713 que va afectar prop de 300 cases, la ciutat va experimentar algunes transformacions: noves edificacions, noves alineacions de carrers, i d'aquesta època data la construcció de la Casa de la Ciutat, tal com la coneixem avui. Fou construïda entre els anys 1739 i 1777 sobre les runes de les cases del veguer, el batlle i el Consell de la Ciutat.