La UCE de Manresa dedica la seva lliçó de cloenda al paper fonamental de Pompeu Fabra en la fixació de la llengua catalana
La catedràtica Teresa Cabré, antiga estudiant de l’institut Lluís de Peguera i actualment presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ha pronunciat aquest migdia una interessant conferència sobre la figura de Pompeu Fabra, en la lliçó de cloenda de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE a Manresa).
Potser molta gent no sabia que Pompeu Fabra no provenia originàriament del món de les lletres. Era enginyer de formació i la carrera professional el va portar a viure durant uns anys a Bilbao, on van néixer les seves tres filles. Però tenia inquietud pel tema de la llengua des que el 1883 va escriure una carta als seus nebots, que estiuejaven a Camprodon, que va encapçalar amb la frase “Queridos sobrinos”. En adonar-se de la impossibilitat d’escriure d’una manera normativa en la llengua que parlava, va començar a treballar i a buscar els recursos que, anys més tard, el portarien a fer les seves grans obres: les normes ortogràfiques, la gramàtica i el diccionari de la llengua catalana.
Així és com Teresa Cabré ha iniciat la conferència sobre la figura de Pompeu Fabra, en la lliçó de cloenda de la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, aquest migdia a l’institut Lluís de Peguera, centre on ella mateix havia estudiat i “on no havia entrat més des de fa 54 anys”, per la qual cosa ha afirmat que avui “he fet un retorn sentimental a aquest centre”. Davant d’un centenar de persones que omplien la sala d’actes, la doctora en filologia romànica, catedràtica de Filologia i actual presidenta de la Secció Filològica de l’IEC ha remarcat quatre característiques que, segons ella, expliquen l’obra de Fabra: “era un home de conviccions profundes; molt perseverant; amb les idees molt clares; i decidit i treballador”.
Fabra va trobar-se una llengua no fixada, una ortografia poc unificada i unes gramàtiques que no li van servir per a la seva feina. Per aquest motiu, pel fet de ser enginyer, “va aplicar el sentit comú i el sentit pràctic a la tasca lingüística. La preparació tan estructurada que donen els estudis d’enginyeria els va posar a disposició de l’estudi de la llengua”, ha explicat Cabré, qui ha recordat també que Fabra va fer una intensa preparació en l’estudi de la llengua catalana i també d’altres llengües, fins al punt que es va convertir en poliglot i va escriure també una gramàtica anglesa i una de francesa.
Fabra tenia molta intuïció lingüística, ha explicat Cabré, i a partir de 1906, amb una ponència al Congrés Internacional de Llengua Catalana, va començar a destacar com a estudiós del català. El 1907 entrà a l’IEC, i el 1911 a la Secció Filològica, que posteriorment va presidir de 1917 a 1948, quan va morir. Home d’idees clares, segons Cabré “tenia molt assumit el binomi entre llengua i nació”, i considerava que “no es podria estructurar un país sense comptar de manera rellevant amb la seva llengua”.
Fabra va aconseguir que la llengua catalana fos de cultura, útil per explicar-ho tot, “des de les funcions més altes fins a les més col·loquials: una llengua de tots els registres”, i també va voler que la llengua fos plenament codificada i disposés de gramàtica, diccionari i una ortografia unificada.
Amb aquests objectius, va començar a fer la seva feina, treballant per un model “que no fos artificial, que no s’allunyés de la llengua parlada ni fos massa elevada. Forçar massa una llengua en relació a l’ús dificulta la seva implantació. Fabra va aconseguir el punt entre genuïnitat i credibilitat”. Així fou com, a base de perseverança, va publicar les normes ortogràfiques (1913), la gramàtica (1918) i el diccionari general de la llengua catalana (1932).
Teresa Cabré ha explicat que Fabra no va perdre de vista que el català no es limitava al principat, sinó que va tenir en compte el conjunt dels països Catalans; va voler fer “un model de llengua composicional, per aconseguir que parlants de tots els territoris s’hi sentissin identificats”; i el seu model era “polimòrfic, perquè considerava que no hi ha una sola solució per a cada fenomen expressiu: hi ha diverses maneres de dir les coses. Igualment, va apostar per una llengua depurada però el més a prop possible de la llengua parlada.
Segons la catedràtica, Fabra s’imposà com autoritat principal en matèria lingüística perquè “era racional i tenia una gran capacitat argumentativa i dialèctica, perquè tenia molta presència a la premsa i també una gran estratègica”.
Teresa Cabré ha clos la seva intervenció amb una pinzellada sobre “on som ara”. Segons ella, el 1978, quan s’inicia la revisió de les normes ortogràfiques, la gramàtica i el diccionari, es va partir òbviament de l’obra de Fabra com a punt de referència. Avui, l’IEC ha fet ja dues versions del Diccionari (el DIEC de 1995 i l’edició actualitzada de 2017), el 2011 va publicar la gramàtica, molt complerta i de la qual ben aviat es publicarà una edició simplificada, per al gran públic i l’escola; i també les noves normes ortogràfiques, que recentment van generar un notable debat, sobretot per la supressió d’accents diacrítics, una decisió que Teresa Cabré ha defensar i ha assegurat que “com a mínim s’ha creat una norma, fent que només puguin portar diacrític mots monosil·làbics. Abans no hi havia cap norma”.
Cabré ha tancat dient que, a nivell lingüístic, gràcies a la tasca de Fabra i tots els que l’han seguit, “tenim fonaments, tenim el que cal i el que hem de fer és aplicar a aquests principis perquè el català sigui una llengua moderna, apta, acceptada i que garanteixi la unitat, amb una normativa àmplia i flexible en què els parlants es puguin sentir identificats”.
Podeu veure en aquest enllaç el vídeo integre de la lliçó de cloenda a càrrec de Teresa Cabré
