Aquest web utilitza galetes (cookies) per a oferir una millor experiència de navegació. Si continua navegant pel web, considerem que accepta la seva utilització. [ Acceptar ]
Icona tornar al inici
La ciutat
L'Ajuntament
Serveis
Oficina virtual

Pregó institucional de la Festa de la Llum 2018, a càrrec d'Anna Carranza i Esteve

Imatge de la notícia
15/02/2018

Text íntegre del Pregó Institucional de la Festa de la Llum 2018, a càrrec de l'advocada Anna Carranza Esteve.

 

Excel·lentíssim Senyor Alcalde,

 

Membres de la Corporació Municipal de Manresa,

 

President de l’Associació Misteriosa Llum,

 

Degà de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Manresa i membres de la Junta, administradors de la Festa de la Llum d’enguany,

 

Companys, manresans i manresanes,

 

Quan el meu degà, Abel Pié, em va comunicar que havia estat escollida per la Junta de l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Manresa per a què els representés en aquest acte, com a actuals administradors de la Festa de la Llum, només vaig poder dir-li que sí, que acceptava. Perquè això em dóna l'oportunitat d’agrair a la ciutat la seva acollida, quan l’estiu del 1976, recent casada, vaig venir a viure a Manresa. De seguida vaig començar a exercir com a advocada amb el Sr. Manubens, aleshores degà del Col·legi, una professió que he pogut compaginar amb una vida familiar plena gràcies al meu espòs, amb qui sempre hem compartit tant les tasques domèstiques com d’educació dels nostres tres fills. És per això que després de tants anys em sento a casa.

 

Moltes gràcies, per tant, a la Junta per aquest encàrrec, encara que considero que hi ha molts altres companys i companyes, manresans de naixement, molt més qualificats que jo mateixa per representar en aquest acte a l'Il·lustre Col·legi d’Advocats.

 

Sóc conscient que el meu únic mèrit és haver complert una certa edat en l’exercici professional i ser una de les primeres dones col·legiades a Manresa. Malgrat això, espero no decebre i estar a l’alçada dels companys que, en el seu moment, van ser protagonistes del pregó: el Sr. Xavier Sitges i Molins, l’any 1967, i el Sr. Maurici Serrahima, l’any 1978.

 

Quan vaig arribar a Manresa, jo no en sabia res de la Festa de la Llum i, sincerament, el que més em va sorprendre va ser assabentar-me que el dia de la Llum el Corte Inglés de Barcelona, la ciutat on vaig néixer, felicitava per l’altaveu els manresans i manresanes amb motiu d'aquesta festa.

 

Què era? Què es commemorava? No ho sabia, però era conscient que era quelcom important per als manresans que ho explicaven orgullosos. Orgullosos d’haver-se assegurat que a la ciutat no li faltaria mai més aigua, malgrat els períodes de sequera. Orgullosos d’haver vençut el poder de l'església, amb un fet singular com va ser la Llum, que provinent de Montserrat travessà l’església del Carme.

 

Quina història més bonica! Que té com a protagonistes un Rei, un poble i l’Església, en disputa per un bé tan preuat com l’aigua.

 

A partir d’aquí m'ha vingut al cap un paral·lelisme amb la situació actual del nostre país.

 

En primer lloc, tenim la figura del Rei Pere III. Durant el seu regnat es configurà la Generalitat, a les Corts de Barcelona-Vilafranca-Cervera de 1358 i 1359, que és quan la institució tindrà caràcter permanent sota l'autoritat de Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359), qui ha estat considerat el primer President de la Generalitat. Aquest rei, davant la petició dels ciutadans de Manresa, i conscient de la necessitat d’aigua que tenia la població, concedeix el permís per començar a construir la sèquia. El seu paper,  per tant, és el de posar-se al costat del poble, rebaixant inclús els impostos per a la seva construcció.

 

Evidentment, aquest no és el paper del Rei de l’estat que, davant el clam d’una gran part de la població catalana que vol exercir el seu dret a decidir, no només no té una posició neutral, sinó que pren partit pels qui creuen tenir les lleis al seu favor.

 

En segon terme el poble, els manresans i manresanes que en gran mesura van lluitar per un dret que creien tenir d'un bé tan necessari com l’aigua. Un dret que passava per sobre de les lleis que protegien l'amo de les terres, el poder eclesiàstic. La gent, gràcies a la seva unió, perseverança i força, aconseguirien el que en justícia els corresponia.

 

Podrem aconseguir nosaltres, finalment, el que la majoria de catalans vulguem que sigui el nostre país?

 

I, per últim, l’església del segle XIV que, pel poder que exercia i pel seu comportament repressiu,  excomunicant la població i portant el conflicte als tribunals, es podria comparar a  l’estat espanyol, que davant les successives manifestacions pacífiques i la voluntat de diàleg, ha utilitzat la força i els tribunals, judicialitzant un conflicte que només amb diàleg es podrà resoldre. O potser haurà d’ésser altra vegada la Llum que ens il·lumini a tots plegats? Aquesta Llum que va fer entendre al poder constituït que hi ha quelcom per sobre de la llei.

 

Jo vaig escollir aquesta professió per influència del meu pare, que era guionista radiofònic de novel·les policíaques, i pels episodis que, setmana rere setmana, m’empassava de Perry Mason. Una sèrie de la que ben segur molts dels aquí presents ni n’han sentit a parlar... A última hora sempre apareixia un testimoni, un objecte, un fet que donava llum, que feia que el jutge sortís de l'obscuritat i tingués el coneixement suficient per a ser just. Ja ho deia Plató: l’home pot ser més just quan més coneixement té. Així que sempre acabava bé: si l’acusat era culpable el condemnaven i si era innocent, no. En definitiva, es feia justícia i la feina de l’advocat era imprescindible. Sense ell, el resultat hauria estat un altre.

 

Això m’enlluernava, podria ajudar els meus clients a que es fes justícia...  Així que, innocent de mi, vaig començar a estudiar les lleis, el dret en els seus diversos aspectes, la doctrina, la jurisprudència... Més tard, amb el títol a la mà, vaig començar a exercir, amb l’esperança que gràcies als meus coneixements, el meus clients obtindrien la justícia que esperaven dels tribunals. Evidentment no sempre ha estat així. No sempre arriba aquella Llum que fa que el jutge tingui el coneixement suficient per dictar una sentència justa.

 

Sovint però, no només la falta de coneixement per part del tribunal fa que una sentència sigui injusta. També hi contribueixen moltes altres circumstàncies: la dilació en el temps, la falta de mitjans, la interpretació de les normes o, simplement, la pròpia norma fa que sovint els interessats, davant una sentència que no els dóna la raó, considerin que “no s’ha fet justícia” o, dit més col·loquialment, “que no hi ha dret”. Com tampoc hi havia dret a què el Bisbe de Vic no deixés passar la Sèquia per les seves terres, malgrat el benefici que això representava per als ciutadans.

 

Davant d’això, als advocats se’ns fa difícil fer entendre que justícia no és el mateix que dret, que el dret està constituït per una sèrie de normes, lleis, reglaments, jurisprudència, doctrina, costums, que no sempre poden semblar justos i que moltes vegades no tenen en compte les circumstàncies dels litigants, l’entorn o el moment social.

 

O eren justes les lleis que impedien votar a les dones? O les que condemnaven a la dona per adulteri? O les que impedien que els negres viatgessin en el mateix transport públic que els blancs...? Evidentment no. Sovint la societat va per davant de les lleis i és aquesta la que, en moltes ocasions, obliga el poder legislatiu a derogar-la, modificar-la  o  dictar-ne una altre. En definitiva, a fer noves lleis d’acord amb les necessitats de cada moment. De la mateixa manera que els tribunals, moltes vegades, modifiquen la interpretació de les lleis per la pressió ciutadana. El fet que avui commemorem n'és  un exemple.

 

Els ciutadans i ciutadanes de Manresa, davant la necessitat d’assegurar-se l’aigua, es van alçar contra la llei que permetia a l’església  impedir la construcció de la Sèquia per les terres de les que era propietària. I abans que es modifiqués la llei, el fet de l’arribada de la Llum va fer entendre al poder constituït que davant la llei havia de prevaldre la justícia. Aquesta justícia que avui demanem  per a la nostra gent que està essent jutjada per una interpretació de  la llei escassament compartida per la majoria de juristes i per una Constitució en la que sembla ser que prevalen uns drets respecte uns altres. I si no, vegin el redactat de l’article 20 de la Constitució Espanyola.

 

L’article 20 de la Constitucion Española reconoce y protege:


Los derechos a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

 

Esperem que els tribunals reconeguin aquests drets i que la Llum, símbol de la festa, porti la claror que tots plegats necessitem per tenir una societat més justa.

 

Perquè malgrat les idees i reivindicacions polítiques que molts compartim respecte el futur del nostre país, no podem deixar de banda la necessitat de construir una nova societat on tothom hi tingui cabuda i en la que el poder econòmic no passi per sobre dels drets de tots els ciutadans. I és aquí on voldria fer una segona reflexió a la que també m'ha conduït la història de la Llum i l'Aigua que avui commemorem.

 

Una societat més justa és la que té garantits una sèrie de drets fonamentals que, en termes generals, són aquells que en un moment històric es consideren indispensables per assegurar a tot ésser humà la possibilitat concreta d’una vida amb àmplia llibertat i justícia. O dit d’una altra manera, són els drets que asseguren a l'ésser humà el desenvolupament integral de la seva personalitat, és a  dir, una vida digna. I en aquest sentit l’aigua, que comparteix amb la llum la simbologia de la nostra festa,  i el seu sanejament, va ser reconeguda el 28 de juliol del 2010 com a dret humà, a través d’una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, reafirmant que una aigua potable neta i el seu sanejament, són essencials per a la realització de tots el drets humans.

 

La resolució exhorta als estats  i organitzacions internacionals  a proporcionar recursos financers als països per tal  de proporcionar un subministrament d’aigua potable i un sanejament saludable, net, accessible i assequible per a tots.

 

Reconèixer formalment l'aigua com a dret humà, i expressar la voluntat de donar contingut i fer efectiu aquest dret, pot ser una manera d’estimular a la comunitat internacional i als governs per a què multipliquin els seus esforços per satisfer les necessitats humanes bàsiques. Encara que aquesta disposició no té un caràcter vinculant i, per tant, el seu desenvolupament dependrà de la legislació interna de cada estat, així es mantindrà pendent en aquells estats i sectors que no tenen un interès directe en considerar l’aigua com un dret humà.

 

L’aigua destinada al consum humà havia estat considerada com a bé comú als països  desenvolupats fins a finals del segle passat. De fet, a Europa i Nordamèrica els serveis públics d’abastiment i sanejament van ser determinants per aconseguir l'estabilitat política i garantir la possibilitat dels recursos financers necessaris per tenir uns nivells adequats de salut pública i de desenvolupament econòmic i social.

 

Malgrat això, des dels anys 80, la imposició del model econòmic neoliberal va suposar la privatització de bona part dels béns i serveis públics. A partir d’aquest moment es van impulsar amb major força les polítiques de mercantilització i privatització dels serveis de sanejament i abastiment de l’aigua.

 

Això ha comportat, en alguns casos, la corrupció i  el incompliment dels compromisos d’ampliar la cobertura dels serveis d’aigua i sanejament, els notables increments en les tarifes i la marginació dels sectors socials més vulnerables.

 

Davant la lògica de mercat, els moviments socials i les organitzacions de la societat civil han reivindicat el reconeixement de l’accés bàsic a l’aigua i al sanejament com un dret humà. Per tant, correspon al servei públic la seva gestió, a partir dels criteris de solidaritat, cooperació mútua, accés col·lectiu, equitat, control democràtic i sostenibilitat, criteris difícilment compatibles amb qualsevol aproximació mercantil.

 

I és que només la titularitat col·lectiva de l’aigua i el caràcter públic dels serveis d’abastiment i sanejament poden assegurar un accés universal a aquest recurs vital i garantir una gestió integral que resulti socialment equitativa, ecològicament sostenible, políticament democràtica i culturalment acceptable.

 

En l’actualitat, l’Estat espanyol regula l’ús de l’aigua mitjançant la Ley de Aguas de 20 de Juliol del 2001 si bé, en ús de les seves competències, la Generalitat de Catalunya té un règim específic que es conté en el Decret Legislatiu 3/2003 del Text Refós de la legislació en matèria d’aigües.

 

Però els punts de vista respecte l’ús són molt diversos, i per això el Col·legi d’Advocats de Manresa,  administrador de la Festa de la Llum d'enguany, ha organitzat un judici en el qual amb la intervenció de diversos agents jurídics, alumnes de batxillerat de d’Institut Lluís de Peguera defensaran, des d'àmbits tan diferents com consumidors, administració, empreses subministradores o grups ecologistes, les seves posicions, per tal que es dicti una sentència favorable als seus defensats.

 

Esperem que qui hagi de jutjar rebi la Llum del coneixement que li permeti dictar una sentència justa. De ben segur serà un debat interessant i molt enriquidor, sobretot per la presència dels més joves.

 

Però m’agradaria acabar amb menys pragmatisme perquè, al cap i a la fi, estem celebrant una festa i la festa és cultura, identitat i tradició. I en aquest any que Manresa ha estat escollida com a capital de la cultura catalana, hem d’aprofitar per reivindicar la nostra ciutat com a centre cultural, a més de geogràfic, de Catalunya, donant a conèixer la diversitat d’esdeveniments culturals que hi tenen lloc i que, sens dubte, s’incrementaran amb aquesta capitalitat i faran que no només els ciutadans de Manresa, sinó d’altres indrets, ens visitin i gaudeixin amb nosaltres de la festa.

 

I, com l’aigua també és cultura, finalitzaré la meva intervenció amb un poema que li dedica Joan Manuel Serrat:

 

Si l’home és un gest, l’aigua és la història

Si l’home és un poble, l’aigua és el món

Si l’home és el record, l’aigua és la memòria

Si l’home està viu, l’aigua és la vida

Si l’home és un nen, l’aigua és París

Si l’home la trepitja, l’aigua esquitxa.

Cuida-la com et cuida ella a tu.

 

Moltes gràcies per la seva atenció i BONA FESTA DE LA LLUM!

Destaquem
Banners anteriors
  • Opinió Grups Municipals
  • WC Publics
  • Síndic de Greuges
  • Pla de Protecció Especial del Patrimoni de Manres
  • Banca ètica
  • Manresa ciutat civica
  • Banner PA ICAM
  • Municipis per la independència
  • Projecte simbiosi industrial
  • Banc ADN
  • Consulta del planejament vigent
  • Carrer del balç
  • Tracta'm bé 2
Banners següents
Logo del Cor de Manresa
Mapa web | Avís legal | Política de privacitat | Política de cookies | Accessibilitat
© Ajuntament de Manresa - Pl. Major 1 - 08241 Manresa - +34 93 878 23 00 - ajt@ajmanresa.cat